L’Associació Obrera de Concerts va ser un repte cultural i social íntimament lligat a l’Orquestra Pau Casals. La historiadora i professora de música, Tona Montserrat, relata l’origen, l’evolució i el significat pioner d’una aventura concebuda per fer arribar la música a gent treballadora que fins aleshores no hi havia tingut accés.
L’any 1925, per iniciativa de Pau Casals, es va fundar a la capital catalana l’Associació Obrera de Concerts, una entitat formada només per treballadors, per acostar la música simfònica a la gent humil de la ciutat i oferir-los un espai de gaudi constructiu. L’Obrera de Concerts, com aviat seria coneguda, va canalitzar la passió per la música i la cultura d’una part important dels ciutadans de Barcelona, a la qual haurien hagut de renunciar per la seva condició social i, fins i tot, va desvelar aptituds que, sense la projecció d’aquesta entitat, mai no haurien prosperat.
Una mica abans, el 1919, quan Casals va tornar a Barcelona, va trobar el mateix panorama musical lamentable que hi havia deixat vint anys abans, quan va sortir del país per consolidar la seva carrera de concertista: manca de músics professionals i d’escoles de música, les quals, a més, estaven pensades només per a gent benestant. Ara, però, el músic tenia on comparar i sabia que una altra realitat era possible. Avalat pel seu prestigi i convençut que la música era un bé social que calia fomentar, es va proposar unificar les dues o tres orquestres simfòniques que hi havia a la ciutat i crear-ne una que fos representativa de Barcelona, amb músics del país, capaç d’estrenar obres i descobrir nous repertoris, així com de mantenir una activitat concertística estable i de qualitat a nivell europeu.
Tal com s’ha explicat en el capítol anterior, la proposta va despertar desconfiança i suspicàcies arreu. Tot i això, Pau Casals va decidir crear-la pel seu compte, una iniciativa que es concretaria en l’Orquestra Pau Casals i ell mateix en va seleccionar els músics integrants atenent tant a les seves capacitats musicals com al compromís que mostraven envers el projecte. Un Patronat suportaria el pes econòmic de l’orquestra, però, mentre no es van aconseguir prou membres, Casals va cobrir totes les depeses.
El 13 d’octubre de 1920 va debutar l’OPC al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. La formació seria considerada la primera orquestra moderna del país, tant per la seva manera de funcionar amb assajos diaris i regulars durant tot l’any, una plantilla estable i professional amb voluntat formativa, la programació de dues temporades anuals i la presència de solistes i directors convidats, com per la riquesa, gosadia i coherència dels seus programes artístics. Ara que se celebren els cent anys de la seva fundació, en aquest article mostrarem fins a quin punt l’Obrera de Concerts es pot considerar la dimensió social de l’orquestra. Per fer-ho, però, haurem de conèixer alguns dels seus detalls organitzatius.
El final de la Primera Guerra Mundial havia deixat una Europa desfeta, una circumstància que va saber aprofitar la indústria catalana. A Barcelona, els guanys obtinguts amb l’activitat industrial es van invertir en la construcció —es va edificar a l’Eixample i a molts barris obrers, es van posar en marxa les obres del metro i, sobretot, a la muntanya de Montjuïc, es treballava per a l’Exposició Universal de l’any 1929— i tot plegat va comportar una gran demanda de mà d’obra. La capital catalana va doblar la seva població en poc temps, però, per manca de planificació, la major part dels nouvinguts van haver de viure en condicions molt dures, fins i tot miserables, les quals els oferien poc més que la simple subsistència.
Pau Casals era conscient de la situació i també de com era de difícil, sinó impossible, escoltar música simfònica si no era pagant l’entrada a un concert, més quan encara no hi havia a Barcelona cap emissora de ràdio. Per això, sempre que es podia, l’OPC oferia concerts matinals a preus reduïts a diferents sales de la ciutat. Tot i així, la voluntat del mestre anava més lluny, ja que concebia la música com un factor de canvi social. I sense implicació no hi ha canvi. Els concerts de caire benèfic aportaven satisfacció, però res de nou a la societat. L’any 1925, quan l’OPC tenia prou solvència, Casals va plantejar un nou repte social i cultural:
“El que jo volia era una Associació específicament obrera, regida i administrada pels mateixos obrers que la compondrien. Molt sovint, els treballadors romanen al marge de la vida musical; jo desitjava que això no ocorregués al meu país; que els homes i les dones que cada dia passen tantes hores en fàbriques, magatzems i oficines, també poguessin participar en la vida musical i en unes condicions que aquesta participació els obrís nous horitzons, els enriquís l’esperit”
Josep M. Corredor, Converses amb Pau Casals (Editorial Selecta, 1967)
L’Associació Obrera de Concerts va néixer fonamentada en un pacte verbal amb el Patronat de l’OPC, pel qual aquest posaria l’orquestra a disposició dels obrers sis cops l’any —coincidint amb les seves habituals temporades de primavera i tardor—, en concerts els diumenges al matí. A canvi, l’Obrera de Concerts s’afiliaria al Patronat com a institució, abonant la quota corresponent, i, a més, es faria càrrec de les despeses que originés cada concert, tant els honoraris dels músics com l’edició de programes de mà, les despeses de la sala o el transport d’instruments si calia. L’altre gran suport del projecte va ser l’Ateneu Polytechnicum, una escola tècnica i de cultura creada un any abans amb professors i alumnes de l’Escola Industrial represaliats pel govern del dictador Primo de Rivera. L’Ateneu va cedir a la nova entitat un espai dins la seva seu, al carrer Sant Pere més Alt 27, de Barcelona, de manera gratuïta durant el primer any.
L’Obrera de Concerts es declarava apolítica, aconfessional i impulsada per l’amor a la música i la cultura. Integrada només per obrers, els 33 primers socis eren alumnes de l’Ateneu Polytechnicum i la Junta Directiva va estar presidida per Joan Font i Carbó, mecànic de professió. El seu objectiu era oferir audicions de música simfònica als seus socis al Palau de la Música Catalana, l’aforament del qual (3.000 persones) marcaria el nombre màxim de socis que es podria permetre. El pagament d’una quota de 6 pessetes l’any donava dret a assistir a tots els concerts, sense distinció del tipus de seient. L’Associació Obrera de Concerts es va constituir com una entitat independent de l’Orquestra Pau Casals, no pas com la seva branca social, com a vegades es pot entendre.
Totes dues entitats estaven unides per acords de cooperació i per la presència il·luminadora de Casals amb la seva voluntat d’estendre la cultura arreu i la de tants col·laboradors que la compartien. El 8 de novembre de 1925, al teatre Olympia de Barcelona, es va presentar en públic l’entitat Obrera de Concerts amb un concert exclusiu de l’OPC, dirigit pel seu titular. Tal va ser l’èxit i l’allau de sol·licituds que es van rebre, que la Junta Directiva va haver d’endurir els requisits per a l’admissió de nous socis per poder donar prioritat a aquells que més ho necessitaven.
La iniciativa va funcionar fins al 1937, dotze anys durant els quals va oferir als seus socis 126 audicions —72 de les quals van ser simfòniques—, i totes elles d’altíssima qualitat. D’acord amb el criteri de Pau Casals, la programació va ser sempre exigent, sense concessions a un gust fàcil que la fes més accessible al públic obrer. Cada concert, a més, anava acompanyat d’un extens programa de mà, similar als editats pel Patronat, amb articles divulgatius sobre les obres, els autors i els solistes que es presentaven. L’associació va ampliar aviat el camp d’acció amb la revista Fruïcions, portaveu de l’entitat, espai d’expressió i debat per als socis, on es podien llegir excel·lents articles, escrits sovint per articulistes de la Revista Musical Catalana. Poc després, es va establir un nou cicle de sis concerts de música de cambra per omplir el temps d’espera entre les dues tandes d’audicions simfòniques i un concert anual de la Banda Municipal. També es van programar tants concerts extraordinaris com les circumstàncies ho permetien. Més endavant es crearia també l’Associació Obrera de Teatre, amb el patrocini d’Adrià Gual; Els Cantors de l’Obrera, un cor mixt dirigit pel mestre Manuel Borgunyó; una biblioteca vinculada a l’Ateneu Polytechnicum amb gran quantitat de partitures i llibres de temàtica musical, i una escola de música per als socis i famílies, Els Estudis Musicals, dirigida i apadrinada per la genial pianista i pedagoga occitana Blanca Selva.
Entre els directors i intèrprets de prestigi internacional que van actuar davant dels socis de l’Obrera, a més de Casals, hi va haver Eduard Toldrà, Jaume Pahissa, Arnold Schönberg, Manuel de Falla, Joan i Ricard Lamotte de Grignon, Enric Morera, Joan Manén, Ernesto Halffter, Louis Hasselmans, Conxita Badia, Alfred Cortot, Emil Cooper, Albert Wolff, Blai Net, Blanca Selva, Joan Massià, Jelly d’Aranyi, Fritz Busch, etc. El projecte més desitjat de l’Associació Obrera de Concerts, però, va arribar el 1932, amb la fundació de la seva pròpia orquestra simfònica, l’Institut Orquestral, formada per socis de l’entitat i sota la batuta del Mestre Joan Pich Santasusana. Durant dos anys, la formació va treballar amb discreció i constància, aconseguint instruments i instrumentistes, preparant repertori, assajant a la nit i fent créixer el nivell musical i tècnic dels seus músics. Alguns músics de l’OPC hi van col·laborar desinteressadament, així com Pau Casals i altres membres del Patronat. Finalment, el 6 de maig de 1934, l’Institut Orquestral va debutar al Palau de Projeccions de Montjuïc, davant d’un auditori ple a vessar i amb la presència de nombroses personalitats de la política i la cultura.
Aviat, aquella nova orquestra va decidir deixar les sales de concerts i va sortir a buscar el seu públic entre aquells que, per les seves circumstàncies, no anirien mai al Palau de la Música Catalana:
“És aquest el nostre neguit. Ens manca veure en les nostres manifestacions artístiques cares brunes i mans rústegues que sentin l’esgarrifament d’una emoció inconeguda, acostumats a les tenebres de la seva existència plena d’angúnies (…)”
L’Institut Orquestral va crear els anomenats mítings-concert, un nou format de sessions, didàctiques i itinerants. L’organització es deixava en mans dels agents socials d’allà on anaven a tocar, involucrant-hi així totes les parts implicades. La vuitantena de músics de la formació van anar a actuar a fàbriques, escoles, menjadors socials, sales de cinemes o casernes, davant de públics nombrosíssims, entusiasmats i agraïts fins al punt més alt. Arribats aquí, té sentit dir que l’Associació Obrera de Concerts va ser la dimensió social de l’OPC, tant com a institució com per la implicació d’aquells que van col·laborar per l’èxit de la seva missió, tant fills d’obrers com famílies adinerades. De forma abrupta, el cop d’estat de 1936 i la consegüent guerra van impedir a l’Obrera de Concerts continuar l’activitat i es va haver de dissoldre. Si hagués seguit no sabrem mai les iniciatives que hauria engegat, però estem segurs que l’estela de l’obra perdura en les experiències i els records de les famílies que van gaudir, en les millors condicions, d’un bé que les circumstàncies els negaven: la música simfònica, interpretada per una excel·lent orquestra i en un auditori excepcional. D’alguna manera, estem convençuts que la gesta de l’Associació Obrera de Concerts va contribuir a fer la nostra societat una mica més culta i exquisida.
Article publicat a l’edició 59 de la Revista 440.