Pau Casals (el Vendrell, 1876 – Puerto Rico,1973) ha estat un dels millors violoncel·listes del segle XX. Reconegut internacionalment com a un dels millors intèrprets i directors d’orquestra del seu temps, continua avui dia sent un nom de referència universal. Com a intèrpret va aportar canvis innovadors en l’execució del violoncel i el va convertir en un gran instrument solista. La seva influència va ser única, però com va dir Toscanini, no podem parlar d’ell només com a un gran virtuós del violoncel, sinó que hem de parlar de Pau Casals com a MÚSIC en totes les seves connotacions.
En aquest sentit, l’ensenyament formava part intrínseca de la seva carrera com a músic. Casals va exercir de professor a l’Escola de Música de Barcelona, al Conservatori del Liceu i a l’École Normale de Musique de París, va donar classes des del seu exili a Prada de Conflent i al llarg de la seva vida va fer master class a Berkeley, Zermatt, Marlboro i Puerto Rico. Alguns dels alumnes i deixebles més reconeguts van ser Gaspar Cassadó, Diran Alexanian, Maurice Eisenberg, Bernard Greenhouse, Zara Nelsova, Amaryllis Fleming, Raya Garbousova, Tackeishiro Hirai, Miklos Perenyi, entre d’altres.
D’ençà que Pau Casals va iniciar els estudis a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb onze anys, amb el professor Josep García, va començar a reflexionar sobre la tècnica del violoncel. El seu esperit d’innovació i de recerca d’una major sonoritat el va portar a donar la màxima flexibilitat al braç dret facilitant el maneig de l’arquet. Casals va rebutjar el bloqueig de l’articulació del colze o l’ús constant de tota la longitud de l’arc com feien els violoncel·listes en aquell moment, i va alliberar el moviment. Necessitava sentir-se lliure per donar més varietat a la seva sonoritat i per tant, donar plena riquesa a la seva expressivitat. Així mateix va iniciar una revisió de la digitació i de la posició dels dits de la mà esquerra. Es va adonar ràpidament que quan els dits de la mà esquerra “pulsaven” una nota com ho feia un pianista, aquest efecte provocava un so molt més clar que l’alternança del lliscament i subjecció que feien els violoncel·listes habitualment. Aquesta revolució tècnica sumada a la seva manera d’entendre i interpretar la música el va convertir en un dels millors intèrprets del segle XX i un exemple d’inspiració per a moltes generacions de músics.
Per Casals era molt important l’expressió de l’ànima en la interpretació “Aquell qui no s’interroga a ell mateix, i no escolta, «la veu» de la seva ànima d’artista, va per mal camí. Allò que compte és el que tenim en el nostre interior, i és això el que tenim el deure d’expressar” Així mateix afirmava que l’enemic número u d’un músic era la rutina, i criticava que amb el pretext de buscar la perfecció tècnica molts músics queien en l’execució mecanitzada, estereotipada, allunyant-se de l’art de la interpretació.
Tots aquests elements de la tècnica i la interpretació els va transmetre als seus alumnes, però potser la seva frase més coneguda i que sempre deia als seus deixebles i als músics de l’orquestra era “llibertat, però amb ordre!” que resumeix molt bé el seu punt de vista i alhora el respecte i l’exigència musical que tenia davant la interpretació de qualsevol obra. Per aclarir aquesta aparent contradicció Casals sempre feia comparacions amb la natura. “La música ha de ser capaç d’igualar la natura en fantasia, en varietat, i en bellesa, però sempre obeint a les lleis que no canvien. Totes les fulles d’un arbre s’assemblen però seria absurd buscar dues fulles que siguin absolutament iguals, de la mateixa manera tots els fragments musicals d’una composició són únics”.
La Sonoritat de Casals estava al servei de la música que interpretava i no li agradava el culte a la bellesa per la bellesa. Considerava que un vibrato ràpid sense variacions podia resultar monòton i inexpressiu. Casals deia “Un fort vibrato en un energètic forte és excel·lent” però afegia “la sonoritat sense vibrato també és molt bonica, especialment en un piano o pianissimo”. Aquest control del vibrato és probablement una de les lliçons més importants que va llegar als instrumentistes de corda.
A banda dels alumnes que van tenir l’oportunitat de fer classes o assistir a una master class, Pau Casals va tenir molts seguidors i va ser, i ha sigut inspiració i referència per a molts músics tal i com ho testimonia el violinista Isaac Stern en les seves memòries: “La millor imatge que em ve al cap per descriure Pau Casals és una paret i un jardí. Imagina’t que de sobte et trobes davant d’una paret i no saps que darrere hi ha un magnífic jardí. El que va fer Casals és obrir la porta d’aquest jardí. Quan vam entrar vam descobrir milers de colors i olors que no sabíem que existien Ens va revelar el que pots aconseguir un cop ets a dins del jardí. De quina manera pots crear els teus propis colors i olors fent ús del poder de la imaginació musical, aquesta és la nostra responsabilitat”.
Com deia George Enesco: “Casals és el nostre MESTRE i tots nosaltres els seus alumnes”.